La Diagonal Monumental
Si l’eixample de Cerdà va suposar per a l’arquitectra de la nostra ciutat un veritable revulsiu que va dotar d’una quantitat de sol urbanitzable on van poder-se desenvolupar tota mena d’estils i edificacions, el pla urbanístic de l’eixample també va buscar inclourre un catàleg monumental que va fer revifar l’escultura urbana.
Així amb aquest impuls, a principis del segle XX, Barcelona va veure com molts del seus espais públics encara eren nus d’art escultòric i van encarregar-se diferents obres, en la seva majoria fonts monumentals, a destacats artistes.
D’aquesta forma, entre 1912 i 1925 van encarregar-se obres a Josep Campeny, Eduard B. Alentorn i Frederic Marès, que van distribuir-se per tot l’eixample. Eren fonts escultòriques i moltes d’elles tenien en comú la presencia destacada de nens. A la Diagonal comptem amb diverses d’aquestes fonts com poden ser la Font del nen de la granota o la Font del negret.
Aquestes van ser les primeres obres escultòriques de la Diagonal i responien a la voluntat municipal de dotar d’un sentit artístic els espais urbans com places, passejos i rambles.
Diagonal Mar
Al tram de Diagonal Mar també hi trobem conjunts escultòrics destacats entre les quals destaquen les filigranes tubulars que decoren el Parc de Diagonal Mar, obra d’Enric Miralles i Benedetta Tagliabue amb gerres escultòriques d’Antoni Cumella i Vendrell; o l’escultura MALIP, Monument A Les Il.lusions Perdudes d’Antoni Batllori, que trobem a la confluència de la rambla del Poble Nou i l’Avinguda Diagonal.
La Font Monumental més Antiga
A la cruïlla del passeig de Sant Joan amb el Carrer Còrsega hi trobem la Font d’Hercules, la font ornamental més antiga de la ciutat. Data del 1797 i originàriament va ser instal·lada al passeig de l’Esplanada. L’any 1929 va ser traslladada a la seva ubicació actual.
Realitzada per Salvador Gurri, aquesta obra d’estil neoclàssic ens mostra Hèrcules nu, amb la pell del lleó de Nemea en un braç sobre un pedestal que mostra un medalló decorat amb el retrat de Carles IV i de Maria Lluïsa.
Escultura i Política
Si hi ha una tipologia d’art que estiguisotmesa als corrents polítics de cada època és sense cap dubte l’escultura monumental.
Per lògica un edifici no té la facilitat de trasllat que té una escultura i per això a cada període històric del nostre país hi podem trobar una conseqüència directa amb l’art escultòric als nostres carrers i places.
A la Diagonal també hi trobem exemples molt clars d’aquest fet.
Des de la plaça Cinc d’Oros on hi va haver instal·lada durant molts anys una escultura dedicada a la victòria del general Franco que va substituir a un monument a la República, fins al Monument a «los caídos» que hi havia a l’actual zona universitària, són moltes les escultures que han canviat de lloc o simplement s’han retirat de l’espai públic.
Amb l’arribada de la democràcia també l’escultura adquireix un ritme renovat. Barcelona comença nous projectes urbanístics i això fa que apareguin o es recuperin moltes places i passejos, especialment en barris més allunyats del centre de la ciutat.
Adreça : Avinguda de la Diagonal – Passeig de Sant Joan
Escultor: Josep M. Pericas i Joan Borrell
Any de Construcció: 19014 – 1924
Estil: Noucentisme
Situada a la plaça de Jacint Verdaguer, a la cruïlla de Diagonal amb Passeig de Sant Joan trobem una escultura en honor a mossèn Cinto Verdaguer.
Aquest monument noucentista va ser creat per l’escultor Joan Boorrell i Nicolau i està situada dalt d’una columna de vint metres, projectada per l’arquitecte Josep Maria Pericas. Així doncs, el conjunt el foren una estructura arquitectònica i l’escultura.
L’estructura és una columna qe fou erigida amb pedra de Montjuïch i l’estàtua que la corona fou fosa en bronze.
Borrell també s’encarregà de les tres figures de pedra, que representen la poesia èpica, la mística i la popular. Els germans Oslé són els encarregats de fer els relleus que conformen els fris que envolta el monument.
Aquells relleus fan referència a diversos poemes de Verdaguer, sobretot de l’Atlàntida. L’espai circular que tanca la balaustrada té dues portes de ferro i s’hi alcen quatre xiprers.
El monument s’inaugurà oficialment el 14 de maig de 1924, després d’estar durant 10 anys en construcció.
L’acte d’inauguració del monument va ser boicotejada per una part dels intel·lectuals catalans, liderats pel dramaturg Àngel Guimerà, cansats de la manipulació per part del règim que s’estava fent de Jacint Verdaguer.
Amb la mort de Verdaguer va iniciar-se un corrent de reconixement a l’escriptor. A Folgueroles ( terra de naixement del mossèn( el 1908 es va inaugurar el Monument a Mossèn Cinto i Verdaguer i la ciutat de Barcelona no volia quedar enrere. El 1912 es convoca el concurs públic de projectes i es va acordar l’emplaçament definitiu. En aquella època la Diagonal només estava urbanitzada des de la via del tren de Sarrià fins al carrer Bruc, però ja es parlava d’un procés d’amplació cap al Passeig de Sant Joan.
Jacint Verdaguer va ser una figura cabdal de la Renaixença Catalana. Nascut a Folgueroles el 1845 i mort a Vallvidrera el 1902 , la seva obra poètica va rebre nombrosos reconixements i amb la publicació de l’obra Canigó, va considerar-se el poeta del poble català. Va saber destacar la identitat dels catalans en un moment en què el poble tenia l’afany de retrobar-se amb la seva identitat nacional i Verdaguer va saber com explicar-la a través dels seus poemes èpics.
Després de la mort de Mossén Cinto Verdaguer el 10 de juny de 1902, la Diputació de Barcelona va proposar un monument al mossén que permetés enaltir-lo com a gran escriptor català.
La convocatòria no va tenir èxit i no fou fins al 1910 que es decideix a crear una comissió de seguiment explícita per la tria de l’emplaçament per al monument, crear unes bases per al concurs de projectes i les subscripcions.
De totes les propostes presentades van haver-hi quatre finalistes: el projecte de Josep Clarà i Ayats, el dels germans Oslé, el d’Alexandre Sole i Eusebi Arnau i finalment el projecte de Josep Maria Pericas i Joan Borrell.
Des del primer moment, el projecte que més va agradar fou el de Clarà i seguidament es va tornar a fer una convocatòria, per acabar de triar el guanyador.
En aquesta segona volta Clarà no s’hi va presentar, ofès per no haver-lo triat des d’un principi. Així el jurat a triar a Josep M. Pericas per realitzar aquest monument, juntament amb la fusió d’una escultura de Borrell i l’aportació dels, ja consagrats, germans Oslé.
Adreça : Avinguda de la Diagonal – Carrer Bailén
Escultor: Àngel Tarrach
Any de Construcció: 1921
Estil: Noucentisme
Si seguim passejant per la Diagonal, a l’alçada del carrer Bailèn, ens trobem la Font de l’Efeb, que representa la figura d’un noi nu, amb el braç dret i recolzant la mà a l’espatlla. Aquesta font és obra d’Àngel Tarrach, qui treballa amb un estil noucentista, amb una influència hel·lenística.
La font que data de l’any 1921 està feta de bronze sobre una base de granit. Aquesta també forma part de tot el conjunt de Fonts que es van encarregar per embellir l’Eixample.
La figura de l’Efeb, que es basa en l’ideal de joventut i bellesa característic de l’escultura clàssica, es mostra nu, en una postura distesa en què recolza una mà sobre la seva espatlla. És una escultura d’una gran formalitat, sense més decoració que el mateix cos del noi. L’escultura combinada amb els tons grisosos de la base de granit, adquireix un aspecte elegant i alhora sòbria.
Àngel Tarrach i Barrabia fou un escultor barceloní que va començar a treballar al taller d’escultura industrial del seu pare.
Va estudiar a l’Escola Llotja de Barcelona i va conèixer a Antoni Gaudi que va ser qui el va animar a dedicar-se a l’escultura. A París va conèixer Arístides Maillol i a Josep Clarà dels qui acabaria sent deixeble.
El noucentisme és un periode en què es reinvindiquen aspectes com la raó, l’ordre o la precisió. En aquest sentit, els artistes noucentistes utilitzen aquesta visió racional per revisitar períodes artístics històrics deixant-se influir per un neoclassicisme que s’allunya de floritures i elements superflus. L’escultura es troba a mig camí entre la idealització dels estils hel·lenístics i la reproducció d’una realitat allunyada de cap exaltació.
Amb el nom Efeb es definia als joves atenencs que tenien una edat compresa entre es divuit i els vint anys aproximadament. Però més enllà de definir una edat concreta, es definia un model de bellesa en el qual la joventut i la fortalesa física esdevenien artributs idealitzats. L’escultura europea va ser receptiva a aquest model masculí de l’Efeb i va convertir-se en un recurs força utilitzat en l’àmbit artístic tant en pintura com en escultura.
El concepte de font monumental que exhibeixen alguns passejos, parcs i carrers de Barcelona, va nèixer durant el segle XIX gràcies en part a la industrialització i també al procés de reforma urbana que va culminar amb el projecte de l’Eixample d’Idelfons Cerdà.
La ciutat necessitava un nou traçat urbà que cossis l’antiga ciutat emmurallada amb els pobles que actualment formen part de Barcelona com va succeir amb el barri de Gràcia.
L’entramat urbà doncs va crèixer i va formar espais d’us públic com passejos o xamfrans en els quals es va voler incorporar detalls artístics amb fonts escultòriques destinades al consum humà.
Així doncs, mentre que les fonts monumentals, com la d’Hèrcules del Passeig de Sant Joan tenen el seu gran moment durant la primera meitat del segle XIX, les fonts escultòriques esdevenen un recurs habitual a partir del projecte de Cerdà.
D’aquesta època són les fonts de l’Efeb, la de la Granota o la de Negret, totes elles a l’avinguda Diagonal.
Adreça : Avinguda de la Diagonal – Carrer Girona
Escultor: Josep Maria Subirachs
Any de Construcció: 1963
Estil: Art Modern
Aquest monument està situat a l’Avinguda Diagonal a la cruïlla amb el carrer Girona.
Aquest projecte va ser encarregat a l’escultor Josep Maria Subirachs, l’any 1963, per la Mútua Metal·lúrgica de Seguros, com a homenatge a Monturiol.
Va ser restaurat el 1995. L’escultura la forma un bloc de formigó de 4,20 metres d’alçada, al mig hi ha una espai buit que l’omple una rèplica el submarí Ictineo, fet de coure. En un altre bloc de pedra hi ha la inscripció: Barcelona a Narcís Monturiol, inventor del » Ictíneo» primer submarí que va navegar submergit al port de Barcelona el 28 de juny de 1859.
Tot i la repercussió dels seus invents, Narcís Monturiol va morir arruïnat i oblidat a Sant Martí de Provençals.
Els reconeixements a Narcís Monturiol van trigar a arribar. No és fins al 1918 quan es recull una primera menció biogràfica a la revista l’Avenç escrita per Josep Puig i Pujades amb el títol: «Una vida d’heroi, Narcís Monturiol, inventor de la navegació submarina». El mateix any a Figueres, la seva ciutat natal, li dediquen un monument obra de Ricard Giralt i Enric Casanovas.
Josep Maria Subirachs ha estat un dels grans escultors catalans i tot i ser conegut principalment per la seva obra a la Sagrada Família, on hi va realitzar tot el projecte escultòric de la Façana de la Passió; les seves obres són reconegudes internacionalment. La seva visió de l’escultura, juga amb els volums d’una forma única.
El 1887va fundar una societat, la Monturiol, Font, Altadill y Cia., amb l’objectiu de treure un rendiment comercial a aquesta inexistent indústria. Amb aquesta societat, va poder concloure els seus estudis sobre la navegació submarina i realitzar el seu projecte que va aparèixer publicat en un pamflet: «El Ictíneo o barco-pez».
Finalment el 1859 l’Ictíneo va ser presentat al port de Barcelona i el 23 de setembre d’aquell any va realitzar el seu primer viatge que va resultar un èxit. Inversors i accionistes van creure en el projecte i amb el seu suport va fundar l’empresa «La Navegación Submarina» amb la qual construiria l’Íctineo II, que va ser presentat el 1864 també a Barcelona.
Quan Monturiol, abandonà la carrera de medicina i es traslladà a Barcelona, li neix un interès per l’activisme polític que no abandonaria mai.
El 1846 s’associa amb un amic i funda una impremta. Entre altres, imprimia pamflets polítics i fundà una revista, La Madre de Família, una publicació feminista que segons les seves paraules volia «defensar les dones de la tirania de l’home».
Narcís Monturiol va ser un personatge polifacètic que va destacar com enginyer i inventor tot i que també va dedicar-se a la impressió, la pintura o la política.
Nascut a Figueres el 1819, va començar a estudiant medicina a Cervera, carrera que abandonà per estudiar dret a Barcelona.
La seva activitat política el portà a l’exili, primer a França i després d’una amnistia que li permeté tornar a Catalunya, va instal·lar-se a Cadaqués.
Allà és on prendria contacte amb els oficis del mar i més concretament amb la recol·lecció de corall. En veure les penúries i la perillositat d’aquest ofici, va començar a interessar-se per les possibilitats de la navegació submarina.
Tot i la invenció del submarí, Narcís Monturiol va inventar molts altres enginys com una màquina per fer cigarretes, una màquina per copiar documetns impresos, un velògraf, un pinso per conills o un sistema de conservació alimentari i molts d’altres.
La seva tasca d’editor també va continuar després del submarí.
Adreça : Avinguda de la Diagonal – Carrer Bruc
Escultor: Eduard B. Alentorn
Any de Construcció: 1915
Estil: Modernisme
Aquesta font en realitat rep el nom de Font del Negret tot i que popularment va ser coneguda com Font de la Palangana.
Durante els anys 1910 i 1920, a l’Eixample es van instal.lar nombroses fonts, per tal de guarnir el districte, fent ús dels concursos per atorgar les diferents obres.
Un d’aquests concursos, fet el 19 de desembre de 1913, va ser guanyat per Eduard B. Alerton, autor de tres fonts: la font de la Pagesa (Plaça Letamendi), la Font de la Tortuga (Plaça de Goya) i la Font de la Palangana (o del Negret), situada al carrer Bruc amb Diagonal.
Aquesta font representa una escena d’una noia que està rentant la cara d’un noi de raça negra, que subjecta una palangana, d’aquí el nom de la font. Es diu que aquesta escena podria ser basada en una escena familiar de l’artista, ja que diuen que havia adoptat un noi i li demanava a la seva filla que li rentés la cara.
De l’època del seu aprenentatge amb els germans Vallmitjana i el seu viatge a Roma, Eduard B. Alentorn desenvolupa un gust per al realisme i el romanticisime.
Si bé no deixa que les seves obres adquireixin un discurs ideallitzat, sí que la seva forma de copsar escenes senzilles busca de reflectir una tendresa que ens apareix natural, gens imposada.
El dinamisme de l’escena que reflecteix Eduard B. Alentorn en aquesta font contrasta amb les escenes que trobem en altres fonts de la mateixa època. Apareixen dos personatges en una escena que reflecteix certa candidesa i que a la vegada ens porten a una època molt diferent.
L’artista tracta d’algunes de les seves obres gairebé amb un cert sentit de l’humor, mostrant-nos figures actives en lloc de personatges estilitzats. Amb això, Eduard B. Alentorn ens vol portar al moment de l’escena captada, a una reflexió i no a una mera contemplació de l’obra escultòrica.
L’escultor Eduard B. Alentorn va tenir nombrosos reconeixements públics durant la seva vida però en canvi va ser un artista tan obsessionat amb la seva feina que mai va fer publicitat d’aquests.
Al contrari, procurava que aquests no tinguessin gaire dimensió pública i alguns dels seus amics s’assebentaven molt tard d’algun dels èxits que obtenia.
Les seves ganes de treballar el portaven a descuidar la publicitat de les seves obres i per això tot i haver estat un escultor d’una gran alçada en nombre d’obres i en qualitat, va ser sempre molt desconegut per a la gran majoria de públic.
Nascut el 1855, Eduard B. Alentorn és un arquitecte precoç que va començar a estudiar molt jove a l’Escola Llotja de Barcelona. Als tretze anys ja estudiava escultura amb Joan Roig i Solé i ben aviat va ser aprenent dels germans Vallmitjana.
Aquests li van proposar de realitzar l’escultura de Venus de la Cascada del Parc de la Ciutadella. Finalment però, i gràcies al fet que els germans Vallmitjana van desistir del projecte, va fer-se càrrec de tot el projecte de la cascada del parc.
A partir de 1881 participarà en diferents mostres i concursos arreu de la geografia espanyola. Entre molts altres encàrrecs, el 1894 realitza tres relleus i quatre escultures pel Palau de la Justícia de Barcelona d’Enric Sagnier i tres obres més per a la façana principal de la Catedral de Barcelona, de la qual realitzà també el cimbori l’any 1906.
Dos anys abans havia realitzat una de les seves obres més reconegudes, el monument al General Bara de Rey, al passeig del mateix nom de la ciutat d’Eivissa.
Adreça : Avinguda de la Diagonal – Passeig de Gràcia
Escultor: Florensa – Vilaseca – Marés
Any de Construcció: 1936 – 1939
Estil: Monumentalisme
Originàriament, aquest plaça no estava dins dels plans d’Ildefons Cerdà, només era una intersecció entre la Diagonal i el Passeig de Gràcia.
L’any 1906 aquesta zona de la Diagonal va ser urbanitzada i l’arquitecte Pere Falqués va dissenyar un conjunt de sis fanals o enllumentas de pedra i ferro forjat situats al voltant de la rotonda central.
Aquestes, després van ser traslladades a l’Avinguda Gaudí a causa del inicipient tràfic de la zona, que cada vegada era més notori.
Es després, a partir del 1915 que sorgeix la idea de dedicar un monunment al primer resident de la República Espanyola. Els malentesos entre republicans i catalanistes no van deixar que eel monument tingués una continuïtat després de posar la primera pedra el 1915 i, fins al 1917, no es va seguir amb el projecte, que se li va encarregar a Miguel Brlay.
Però amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera, tornà a quedar suspès el projecte fins a la Segona República.
Llavors es va convocar un concurs públic i va quedar guanyador Josep Viladomant, amb una figura de la República en forma de nu femení.
Finalment l’obelisc, de 20 metres d’alçada i fet de granit gris va ser aixecat el 1936 en homenatge a Pi i Maragall i als republicans.
Actualment, qeuda només l’obelisc, despullat de qualsevol simbologia o dedicació específica. El 1979 es va retirar l’escut franquista i fins al 2011 no es va treure l’estàtua de la Victòria.
L’estàtua de la República va qeudar guardada juntament amb el medalló , en un magatzem municipal i després es van col·locar a la Plaça de la República
El 1940 qualsevol mostra d’art que enaltís la República va ser retirada pel govenr en el cas de la plaça es va decidir instal·lar un àguila imperial i una escultura de Frederic Marés que representava la Victoria.
L’àguila sobre l’obelisc, amb la seva pobre execució artística va fer que la plaça rebés el nom popular de la plaça del Lloro, cosa que no va agradar a les autoritats feixistes de l’època, que finalment van retirar l’animal.
A canvi, la columna que havia sigut un pedestal per a la república, va culminar-se amb una forma piramidal adquirint el seu aspecte actual d’obelisc.
Fins al 19879 a la base de l’obelisc s’hi podia llegir:»A los heroicos soldados de España que la liberaron de la tirania rojo-separatista. La Ciudad agradecida». Tota aquesta simbologia franquista va ser retirada i mentre per a molts seguia sent la «plaça del llapis», l’ajuntament va mantenir l’estàtua de la Victòria fins qeu el 1981 i després del cop d’estat, va decidir canviars-e el nom a la plaça i batejar-la com plaça de Joan Carles primer. L’estàtua de la Victoria va retirar-se el 2011 gràcies a la llei de memòria històrica i finalment, el dia de Sant Jordi de 2017, la plaça va retrobar-se amb el seu nom més popular.
Un obelisc és un tipus de monument d’origen molt antic. Els més coneguts van ser els de l’antic Egipte i el primer d’ells data de l’any 2400 aC. Els egipcis van ser uns grans constructors d’obeliscs i el més alt del que en tenim notícia és de més de 44 metres d’alt.
La seva geometria és de planta quadrada que culminava amb una forma piramidal que antigament es cobria d’algun metall preciós com l’or o l’argent.
La seva difusió com a alement escultural fora e la cultura egipcia va venir de la mà de l’imperi romà que en conquerir el país del Nil, va portar-ne alguns a Roma.
Amb els corrents estilístics historicistes va recuperar-se l’interès pels elements clàssics i l’obelisc va recuperar un cert interès des d’una vessant artística. Un element de formes simples però d’una presència imponent que atorga una elegant monumentalitat en el traç d’una ciutat.
Adreça : Jardins del Palau Robert
Escultor: Kiku Mistu Thou
Any de Construcció: 2003
Estil: Art Modern
Si entrem als jardins del Palau Robert, torabem una escultura diferent, i molt visitadapels més menuts de la ciutat, ja que confida a tocar-la i a enfilar-se.
Hi trobem una Lluna, de Kiku Mistu Thou, amb un llibre a la part de dalt de manera que s’hi pot llegir reflectit el poema de J.V. Foix : És quan dormo que hi veig clar.
Aquesta escultura de ferro, inaugurada el 16 d’octubre de 2003, forma part del projecte «El llenguatge de les flors «, que proposava la instal·lació en espais urbans d’uns conjunts escultòorics et de ferro policromat amb inscripcions de diferents textos de la literatura universal.
Una fusió d’art escultòric i literatura, que pretén promoure la lectura als parcs de les ciutats.
Aquest escultura de Kiku Mistu va ser pintada per alumnes cecs de l’Escola Joan Amades.
De fet, el projecte «El llenguatge de les flors» busca un sentit pedagògic més enllà de promoure la lectura en espais urbans com aquests Jardins del Palau Robert.
Amb aquets poema de J.V. Foix del 1953, l’autor ens porta a un món de fantasia idíl·lic en el que hi trobem una narració que ens transporta entre la natura i l’irreal, entre el somni i el desig. El poeta ens suggereix un llenguatge nou ple de referències tradicionals tot jugant en un contrast irreal entre realitats i percepcions tot caient en un surrealisme poètic en el qual J.V. Foix s’hi trobava còmode.
Els Jardins del Palau Robert van ser dissenyats pel que fou jardiner municipal Ramon Oliva que va aprofitar nombroses palmeres recuperades de l’Exposició Universal de 1888 per dissenyar un espai on la riquesa vegetal enmarca el discurs classicista del mateix edifici del Palau Robert.
El Palau Robert és un centre d’exposicions a més d’un centre d’informació de la Generalitat de Catalunya. A més, el 2003 va realitzar-se una remodelació de les antigues cotxeres per adaptar-les també com espai d’exposicions. El jardí és utilitzat per a la realització d’esdeveniments.
L’escultura la Lluna és obra de l’artista performer Kiku Mitsu Thou. Aquest és el nom artístic de Francesc Eduald Molina i López que actualment presideix i dirigeix l’escola Centre Cultural Imaginari, una escola de meditació i creativitat.
Kiku Mitsu defensa la importància de viure creativament i conscientment i per això amb les seves obres busca forar els límits de la societat perquè aquesta adquireixi una major consciència de si mateixa i de la relació amb el seu entorn.
Aquest polifacètic artista converteix l’art en un mitjà per millorar la societat i la vida de les persones.
Tot i que es defineix com un artista autodidacta, Kiku Mitsu s’ha format en diferents àmbits i disciplines artístiques que l’an portat a experimentar amb diferents mitjans i més enllà d’aquests, hi ha incorporat una formació sobre meditació i humanitats que ha permès que la seva obra trenqui motlles.
Adreça : Avinguda de la Diagonal, 409
Escultor: Josep Campeny
Any de Construcció: 1912
Estil: Modernisme Naturalista
Aquesta font situada en ple boulevard de la Diagonal, davant del Palau Robert, consta d’un basament fet amb pedra de Montjuïc i una escultura de bronze que representa un nen ajagut sobre el cos de la font agafant una granota de la qual raja aigua.
Aquesta obra de l’any 1912 és d’inspiració naturalista i estil modernista.
L’ajuntament de Barcelona va crear un programa municipal per vestir l’Eixample amb fonts d’aigua decoratives i que se’n pogués fer ús.
Per això van contractar una sèrie d’artistes importants d’aquell moment.
Com a dada curiosa, podem trobar una rèplica d’aquesta font a Sabadell. És una còpia de la Font de la Granota però compta amb un pedestal diferent.
L’escultor d’Igualada Josep Campeny, sorgit de l’Escola Llotja, va ser triat per fer aquesta font idues més, la Trinxa (al carrer Pelai) i la del Noi dels Càntirs (Plaça Urquinaona). Per aquestes tres fonts, l’arquitecte va percebre la quantitat de 25.050 pessetes.
Mentre que durant el segle XVIII i gran part del segle XIX les fonts únicament tenien un component pràctic, és a dir, per a l’abastiment públic, amb l’Eixample, les fonts van desenvolupar un sentit més popular, el de vestir espais urbans destinats a la convivència veïnal com places i passejos.
L’evolució en les tècniques de canalització va fer possible un abaratiment de costos que va fer possible que les fonts desenvolupessin una vessant artística i fins i tot en alguns espais es buscava incorporar elements populars. Així naxieren algunes fonts dedicades a contes populars o a escenes més pròpies de l’àmbit rural més tradicional.
L’Any 2009 un camió d’una productora de publicitat, va patir un petit accident i la font va quedar malmesa.
Afortunadament es va poder restaurar, mesos després i a més això va permetre recuperar alguns elements decoratius que s’havien perdut amb el pas del temps.
Amb el segle XX arriba una nova presa de consciència de l’espai urbà destinat principalment com un espai destinat principalment com un esepai public de servei a la comunitat i no com un espai transitable. A Barcelona s’inicia un període en què els espais públics són pensats també des d’un punt de vista escultòric i no només urbanístic.
Alguns dels exemples els tenim amb la construcció del Monument al Doctor Robert de 1910 o al construcció de diferents jardins a la Muntanya de Montjuïc. En aquesta muntanya s’hi instal·len diferents fonts tan conegudes com la Font del Gat, obr de Josep Antoni Homs, la Font de Bacus o la Font del Sàtir.
Durant el primer quart de segle a Barcelona s’hi instal·len fonts monumentals i escultòriques que a cavall entre el cassicisme i el noucentisme, unifiquen un llenguatge artístic que busca vestir el carrer d’art i cultura.
Adreça : Avinguda de la Diagonal – Rambla de Catalunya
Escultor: Joan Rebull
Any de Construcció: 1977
Estil: Realisme Escultòric
Al costat de la Diputació de Barcelona, trobem a Sant Jordi Armat, en aquesta escultura sense drac, que mira a la Diagonal. Joan Rebull és l’autor d’aquesta obra, considerat un dels escultors catalans més importants del segle XX.
D’escultures de Sant Jordi, Rebull va realitzar diverses versions, per a diferentes esglèsies o en diversos llocs públics, com la del Parc de Sant Jordi a Reus o la que trobem en plena Diagonal, que va ser un encàrrec per a la Diagonal, que va ser un encàrrec per a la Diputació de Barcelona.
El mite de Sant Jordi s’humanitza en aquesta escultura realista tan rica en detalls però alhora buida d’estridències i decoracions supèrflues.
Rebull ens presenta el personatge i busca en la mateixa tècnica la riquesa del realisme que busca diferenciar-se de la imatge més tradicional o popular que ens presenta un Sant Jordi més proper a l’edat mitjana.
Realitzada l’any 1977 aquesta escultura resulta atemporal, amb un plantejament escultòric proper al noucentisme però amb una sobrietat formal que ens resulta molt actual i quasi minimalista.
La realització va fer-se pensant en l’espai del Palau de la Generalitat, d’aquí la seva mida menys monumental i sense ornamentació.
La imatge realista d’aquest Sant Jordi s’allunya de la imatge típica hereva de l’edat mitjana que ens presenta un Sant Jordi a cavall , mentre amb la seva llança lluita contra el drac.
Joan Rebull Torroja va ser un escultor que va explorar el naturalisme de la figura humana com si fos un exercici perpetu.
Durant els seus anys l’exili a París, va experimentar amb tres tipologies de nu femení que mostren aquest intereès per l’expresivitat del gest en la figura.
Aquestes tres tipologies, nu assegut, nu dempeus i nu ajagut van assentar les bases per alguns dels seus treballs posteriors com el Sant Jordi Armat que trobem actualment a l’edifici de la Diputació de Barcelona.
Amb un estil clarament naturalista aquest Sant Jordi esdevé original doncs no busca grandiloqüència ni èpica, sinó que ens presenta el personatge de forma individual, en una postura formal i sense els guarniments medievalitzants que acompanyen la llegenda.
És una imatge serena i neutre que ens presenta l’home desvestit de mitologia en un exemple d’equilibri formal entre el personatge i l’exercici tècnic.
Aquest Sant Jordi, realitzat el 1977 va ser encarregat per Joan Antoni Samaranch qeu en aquella època era president de la Diputació de Barcelona i col·locat en la galeria gòtica del Palau de la Generalitat.
Però amb la reinstauració de les institucions catalanes, la Generalitat va tornar a ocupar el Palau i la Diputació va traslladar-se també amb la institució.
Finalment un cop acabada la reforma realitzada a la casa Serra per acollir a la Diputació, va decidir-se instal·lar l’escultura en un dels laterals de l’antic edifici modernista mirant cap a l’avinguda Diagonal.
Adreça : Avinguda de la Diagonal – Rambla de Catalunya
Escultor: Josep Granyer i Giralt
Any de Construcció: 1973
Estil: Vantguardisme
La Girafa Coqueta és una de les escultures més populars de Barcelona per la seva simpàtica forma i alhora, perquè la seva ubicació a la capçalera de la Rambla de Catalunya, al mig del paseig, convida a interactuar amb ella tot fent-se fotografies divertides.
Aquest Girafa formava part d’un projecte, dissenyat per Josep Granyer i promogut per l’Associacio d’Amics de la Rambla de Catalunya, que pretenia crear un recorregut per aquest passeig barceloní en forma en forma de zoo escultòric.
La idea original era que cadascuna de les deu cruïlles de la Rambla de Catalunya, comptés amb un animal en una posició molt humanitzada. Aquesta temàtica del bestiari humanitzat va ser recurrent en l’obra de Josep Granyer, que a part d’aquest projecte per a la ciutat, va realitzar una col·lecció de 25 escultures en bronze d’animals en postures humanes que il·lustraven alguns dels poemes més destacats de grans escriptors. Actualment aquest «bestiari» el podem trobar al Museu del Vendrell.
Escultor, dibuixant i gravador Josep Granyer va desenvolupar un estil personal.
Va saber adaptar el seu discurs estètic a les tendències de cada moment però sense perdre la seva personalitat.
Així, podem trobar obres de Granyer que s’acosten al cubisme mentre que d’altres presenten un formalisme noucentista.
Va ser fundador, junt amb Fenosa i Rebull, del grup «Els Evolucionsites».
La Girafa Coqueta i el Brau Pensador estan extretes de la Col·lecció de 25 peces de petit format que Granyer realitza per il·lustrar alguns poemes destacats de grans escriptors i que podem trobar al Museu Deu del Venrell.
La reproducció d’aquestes en gran format va generar algunes crítiques popularment.
Granyer va realitzar les vint-i-cinc obres no ridiculitzant els animals sinó buscant una reflexió més social.
Reflectint el gest humanitzat l’autor busca ironitzar sobre el mateix gest humà, no formal sinó social.
La imatge del Brau Pensador i de la Girafa Coqueta, que van instal·lar-se el 1972, van generar molta polèmica en l’àmbit popular.
La imatge simpàtica i quasi humorística de les escultures va generar algunes crítiques com les de Joan Ramon Triadó qui, en un article a la revista Destino arriba a comparar-es amb mones de pasqua.
Aquesta polèmica va fer repensar a l’Ajuntament de Barcelona la idoneïtat d’instal·lar aquestes escultures en un entorn tan destacat del centre de la ciutat.
Amb l’alcaldia de Pordioles, moltes zones de Barcelona corrien el risc de perdre la seva identitat per deixar pas a un progrés desordenat i massa ràpid.
Un projecte amenaçava la Rambla de Catalunya amb la instal·lació d’aparcaments soterrats i la reconversió del passeig en una via ràpida de circulació.
L’Associació Els Amics de la Rambla de Catalunya, formada principalment pels comerciants de la zona, van decidir actuar per mirar d’aturar aquest pla urbanístic que hauria estat, amb tota probabilitat, la fi d’un passeig tan emblemàtic com aquest.
La resposta per part de l’associació va ser la presentació, l’any 1970, d’un projecte per realitzar aquest zoològic escultòric en forma de parc d’escltures i que pretenia instal·lar una bora diferent en cadascuna de les capçaleres dels diferents trams que formen la Rambla de Catalunya. Així, va encarregar-se a l’escultor Josep Granyer, la realització de les escultures qeu originalment havien de ser de, però de les quals només van realitzar-se la Girafa Coqueta i el Brau Pensador.
Adreça : Avinguda de la Diagonal – Carrer Casanova
Escultor: Joan Manuel Benedicto
Any de Construcció: 1947
Estil: Clàssic Realista
A la confluència del carrer Casanova i la Diagonal, a molts pocs metres de la Casa Pere Company, trobem una nova petita joia que forma part d’aquell conjunt de petites escultures de bronze amb una font que ens acompanyen per tota l’avinguda, la majoria d’elles a la vorera costat mar, a l’Eixample.
Aquesta Obra de Josep Manuel Benedicto, es la primera escultura que es va erigir al districte després de la Guerra Civil. Aquesta petita font d’una sola aixeta, inaugurada el 8 de juliol de 1947, consta d’un pedestal de pedra, on hi ha una pica rodona. Damunt del mecanisme trobem la silueta en bronze d’un noi que sembla estar cridant algú o expressar la seva alegria en haver pescat un peix, el qual sosté a la seva mà esquerra. Als seus costats hi ha dos tritons, també de bronze.
Aquesta obra, com altres presents a la Diagonal, i encarregades per l’Ajuntament de Barcelona durant la primera meitat del segle XX, va seguir la línia escultòrica basada en l’ús de situacions quotidianes protagonitzades per personatges infantils, com l’Efeb, la Font de la Palangana o la Font de la Granota. D’aquesta manera, el consistori va consolidar una xarxa de fonts d’estil clàssic i inspiració realista per subministrar aigua a la població amb unes escultures simpàtiques.
L’any 2015 va ser restaurada per la especialista Mamen Fradera, la qual va netejar la figura de bronze per retirar la crosta verdosa característica provocada per la corrosió, atès que l’aleació de coure i estany amb el pas del temps es va corroint per l’alt nivell d’humitat del aire, els factors climàtics. A més de l’incivisme de la gent, ja que ja eliminar petites rastres de pintura fruit de bretolades.
Josep Manuel Benedicto i García (Barcelona, 1895-1964) va ser un escultor que va deixar un reduït però simpàtic llegat a la nostra ciutat.
Aquesta relació amb la ciutat de Barcelona neix el juliol 1947 amb la inauguració simultània de la Font del Nen Pescador i la Font de la Blancaneus a la plaça de Gal·la Placídia, tot reproduint la figura del popular conte del germans Grimm.
Pocs anys després va inaugurar l’escultura anomenada Joventut, un bell nu femení elaborat amb marbre blanc. Escultura està situada al bell mig de la plaça Francesc Macià, presentada a la ciutat amb motiu del Congrés Eucarístic Internacional de 1952.
Tres anys més tard, l’any 1955, va presentar Alexander Fleming, en els Jardins del Doctor Fleming, al costat de l’Hospital de la Santa Creu, un bust en marbre en homenatge al descobridor de la penicil·lina
Esmentar el nom de Mamen Fradera és fer referència a la restauradora monumental referència a casa nostra.
Aquesta tècnica restauradora de fonts i escultures formada a l’Scuola d’Arti Ornamentali San Giacomo de Roma, és la responsable d‘haver fet tornar a la vida desenes d’escultures barcelonines.
És especialista en la estatuària de bronze de Barcelona i ha recorregut tota la ciutat de punta a punta.
Fruit d’aquest treball de territori ha inventariat un total de 155 escultures de bronze.
Durant els anys posteriors a la postguerra no es va proposar un sistema cultural únic ni coherent, ni tan sols similar als dels règims d’Itàlia o Alemanya.
S’imposà un estil academicista que beuria de diferents estils escultòrics i arquitectònics.
Si bé es van retirar diverses escultures, no es pot afirmar que l’escultura de postguerra disposés d’un gran nombre d’obres enaltidores del nou règim, a excepció dels corresponents monuments a les víctimes de la guerra.
S’optà per un estil heterogeni, que rememorava tot sovint un classicisme renovat, el qual serà utilitzat per fer escultures monumentals i altres de caràcter més quotidià com ho son les que podem gaudir a la Diagonal.
Als inicis del segle XX es van instal·lar nombroses fonts, algunes a la Diagonal, fomentades per la Comissió d’Eixample, la qual va realitzar diversos concursos per a col·locar fonts ornamentals a diversos indrets del districte. El primer es va realitzar l’any 1911, en el qual es va encarregar tres fonts: Font del Trinxa: situada a la Ronda Universitat amb Pelai, la Font del Jove dels càntirs, a la plaça d’Urquinaona, i la Font de la Granota, ubicada a Còrsega amb Diagonal.
El segon concurs s’adjudicà poc més tard per acabar instal·lant l’any 1917, la Font del Negret, que es troba al carrer Bruc amb Diagonal, la Font de la Pagesa, situada a la plaça Letamendi, i la Font de la Tortuga: es troba a la plaça de Goya.
Un tercer concurs de l’any 1920, va aprovar tan sols una, la font de la Sardana, a la plaça de Tetuán.
Un any més tard s’encarregarien dues fonts. La de La Caputxeta, al passeig de Sant Joan amb Rosselló; i la de l’Efeb, a Diagonal amb Bailèn.
Finalment, el 1925 es van aprovar dues fonts més, El Gall, a la plaça del mateix nom; i la de L’Ànec, al carrer València amb Enamorats.
L’estil emprat en totes aquestes escultures, és, com en les seves posteriors companyes , d’un acurat realisme.