La Diagonal dels Estils
L’Avinguda Diagonal de Barcelona és un dels eixos més emblemàtics de la nostra Ciutat. És per això que al llarg del seu recorregut s’hi ha construït un discurs historicoartístic que ens ha deixat com a testimoni de les diferents èpoques viscudes per la nostra Ciutat, un catàleg arquitectònic d’un valor increïble.
És ben cert que la quotidianitat ens pot fer insensibles als Tresors que veiem un dia rere l’altra. És per això que cal reivindicar-los de forma constant, perquè puguem tornar-los a veure amb uns ulls nous I redescobrir-los alhora que ens meravellem amb la història que s’hi amaga a dins.
Amb la Diagonal passa ben bé el mateix. Una de les grans avingudes de Barcelona és també una exposició permanent d’estils I escoles arquitectòniques que ens mostren la grandesa de l’art català. Del modernisme fins al racionalisme o les noves avantguardes, trobem en la nostra avinguda un apassionant recorregut per l’arquitectura catalana.
Diferents Èpoques
La Diagonal és una avinguda on un gran nombre de persones hi transiten cada dia. Per això, podríem definir-la artísticament com un territori de frontera en la qual hi conviuen les influències de totes les èpoques que hi ha Passat. Això s’ha convertit aquest espai tan singular de la ciutat en un punt de confluència del modernisme més ric amb el racionalisme més singular.
La Riquesa Artística de la Diagonal
La Diagonal és una excepcionalitat en el traçat del pla cerdà doncs recorre tot l’entramat urbanístic de l’eixample I connecta diferents barris de la ciutat. És per això que des de bon principi, l’avinguda va convertir-se en un referent ciutadà en el qual la burgesia va voler reflectir el seu esplendor en la seva arquitectura.
A la Diagonal hi van treballar grans artistes modernistes però també hi han deixat la seva petjada altres estils com el noucentisme, el racionalisme o les noves tendències.
Èpoques que expliquen la ciutat
Fer un recorregut per l’arquitectura de la Diagonal és fer també una descoberta dels estils arquitectònics del segle XX. Des dels primers edificis modernistes i noucentistes fins a les grans obres del XI, podem trobar un testimoni del progrés arquitectònic que ha anat lligat amb el creixement de la nostra ciutat.
L’avinguda Diagonal ens ofereix doncs un veritable viatge en el temps des de les primeres masies que rodejaven l’antiga ciutat emmurallada fins a l’obertura de l’avinguda al mar.
La Cruïlla dels Estils
A la Diagonal hi conviuen molts estils, però en aquest cruïlla hi trobem la millor mostra dels més representatius. Des del modernisme més agosarat realitzat per un deixeble d’en Gaudí fins a la modernitat metàl·lica de l’edifici Metro3 que va voler buscar l’empatia amb el discurs esètic del seu voltant tot reproduint-ne algunes formes en el seu plantejament estètic.
Totes quatre cantonades ens parlen de l’evolució dels estils però també del progrés tècnic que ha acompanyat l’arquitectura i que ha permès crear llenguatges visuals propis com ho mostra el Bloc Diagonal realitzat dins dels ideals del racionalisme que ens porta a gaudir de formes pures i estilitzades.
Enfront d’aquest hi trobem l’excés del modernisme a la Casa Syrach, que amb les seves formes ens mostra la fantasia d’una època que va fer de Barcelona la ciutat que tant meravella a tot el món. Mentre la casa Mas de Miquel ens mostra l’elegància en la forma i els detalls, buscant trencar la quotidianitat amb detalls d’arquitectura monumental però defugint l’estridència.
Adreça : Avinguda de la Diagonal, 420
Arquitecte: Puig i Cadafalch
Any de Construcció: 1905
Estil: Modernisme
La Casa Terradas, també coneguda popularment com la Casa de les Punxes, és una de les obres més representatives de Puig i Cadafalch.
El seu modernisme mostra una arquitectura brillant en la qual destaca el llenguatge historicista europeïtzant combinat amb les arts decoratives que tan bé va saber utilitzar Puig i Cadafalch per dotar de singularitat a l’edifici.
Però la Casa de les Punxes és un edifici singular per moltes raons. Estructuralment, l’edifici són en realitat tres cases independents que responien a l’encàrrec original de la família Terradas. En morir Bartomeu Terrades i Mont, aquest deixa una quantitat per a la construcció d0una casa per a cadascuna de les seves filles. Puig i Cadafalch accepta l’encàrrec i inspirant-se en el castell de nuschwanstein de Babiera, realitza aquest un projecte excepcional en el qual reuneix les tres cases en un sol edifici.
Per a la decoració de la casa, l’arquitecte recorre als artesans que ja havien treballat amb ell en anteriors projectes com la Casa Macaya: Monserdà, Alfons Jujol, Ballarín, Falguera o el Taller Amigó. D’aquesta forma desenvolupava una mica més el seu llenguatge medievalitzant, ja que a diferència de la Casa Amatller i al Casa Macaya, la Casa Terradas no era construïda com un edifici de mitgeres sinó que la seva decoració envoltava per complet la casa.
Enric Monserdà i Vidal fou un decorador molt destacat de l’època modernista que treballà estretament amb Puig i Cadafalch doncs la seva esposa era neboda de l’arquitecte. Monserdà, que acabaria tenint el seu estudi a la mateixa Casa Terradas, va ser el decorador del Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, va treballar a l’església de Sant Francesc de Sales i fou el responsable de la Capella del Sagrament a Mataró.
L’ampliació de l’eixample barceloní va donar forma a solars força irregulars tallats per carrers que cosien la ciutat. En el solar que la família Terradas va encarregar la construcció de la Casa de les Punxes, PUig i Cadafalch va necessitar molta imaginació per poder donar resposta al repte de construir tres cases en un pla de formes tan irregulars. Però precisament aixó és el que li va permetre dissenyar un edifici que presenta sis cantonades, dues per cadascuna de les interseccions dels tres carrers que la rodegen.
Josep Puig i Cadafalch va ser un veritable home del renaixement que va cultiva no només l’arquitectura sinó també va fer d’historiador i polític. De fortes conviccions nacionalistes, va arribar a ser President de la Mancomunitat de Catalunya entre el 1917 i 1924. Com historiador, la seva passió per l’art romànic el va convertir en un referent en la recuperació del patrimoni artístic del país.
Puig i Cadafalch va deixar que el seu ideari catalanista formés part del seu discurs visual. La seva arquitectura modernista va ser un exemple d’una revisió constant dels estils i les formes d eles grans cases pairals de Catalunya que sempre li servien d’inspiració per a les seves obres. La casa Amatller i després la Casa de les Punxes el convertirien en un dels grans noms del modernisme a l’alçada de Domènech i Muntaner o Antoni Gaudí.
Puig i Cadafalch va ser un referent molt important per a l’art català doncs va assentar les bases per a l’estudi de l’art català.
De Puig i Cadafalch se’n destaquen tres èpoques diferenciades: la primera, d’un modernisme propi inspirat en la forma medievalitzant i la decoració amb arrels en els oficis artístics més propis de casa nostra. Una segona, que transita cap a un racionalisme on tot apareix més ordenat i que és coneguda com a Època Blanca. D’aquesta segona època són la Casa Muntadas o la Casa Pere Company. La tercera època estilística de Puig i Cadafalch, coneguda com a Època Groga, es basa en el monumentalisme i la seva mostra més representativa és la Casa Pich i Pon.
Adreça : Avinguda de la Diagonal, 442
Arquitecte: Salvador Valeri
Any de Construcció: 1909-1911
Estil: Modernisme
Quan Joan Comalat fa l’encàrrec d’aquest edifici a Salvador Valeri i Pupurull, aquest era arquitecte municipal del Papiol. El projecte fou expedit el 1906 tot i que l’obra no s’inicià fins tres anys més tard, el 1909. Aquesta diferència d’anys resulta força interessant doncs el modernisme realitza un canvi de llenguatge molt important a finals de la dècada i aquest edifici n’és una mostra força evident. De planta rectangular aixamfranada, l’estructura en alçat de la casa comprèn planta baixa amb altell, pis principal, tres plantes i terrat transitable. La casa fou considerada per al premi de l’Ajuntament de 1912. A les darreries de la dècada de 1990 la casa fou rehabilitada, però durant aquesta operació les dues figures que coronaven l’edifici foren mutilades per una tempesta. L’any 2001, durant una rehabilitació realitzada per l’arquitecte Francesc Xavier Asarta i Ferraz va recuperar aquestes figures.
A la Casa Comalat hi trobem un clar exemple de modernisme tardà. Metre que a la Casa de les Punxes i al Palau del Baró de Quadras, realitzats dos anys abans hi veiem un llenguatge clar que ens fa revisitar èpoques arquitectòniques pretèrites, aquest edifici ens presenta una forma decorativa que arriba a saturar tot l’espai, quasi a l’estil del barroc més ornamental.
Conegut per ser les seves obres modernistes pròximes a l’Art Decó, Salvador Valeri va estudiar a l’escola Politècnica de Madrid i a l’Escola d’arquitectura de Barcelona on va obtenir el títol el 1899.
La seva visió arquitectònica està basada en formes imaginatives que recorden l’estil Decó europeu i que Valeri reinterpreta amb trencadís i decoracions coloristes que omplen de fantasia les seves obres.
Salvador Valeri i Pupurull crea a la Casa Comalat un joc visual en el qual mostra dos estils força diferenciats. Mentre que la façana principal adquireix un discurs formal que segueix una certa sobrietat, a la façana posterior de l’edifici hi trobem una fantasia i riquesa cromàtica i decorativa notòria.
Tota la façana està marcada per l’ondulació de finestres i balconades que crea un joc volumètric en el qual la decoració sembla sobresortir del propi edifici. Resulta curiosa la forma en què l’arquitecte decideix trencar la tradició en que la façana principal esdevé la més fantasiosa mentre que la façana posterior sucumbeix a una certa funcionalitat més sòbria.
La façana principal, afrontada a la Diagonal, està íntegrament obrada en pedra de Montjuïc i està concebuda amb un dens programa decoratiu que juga amb el pla de la façana i una infinitat de línies corbes associades a les obertures. El portal principal es tanca amb una porta de fusta noble i vidre tallat i queda emmarcada per un seguit de motllures ondulants i volutes similars a les que ornen la resta d’obertures. El portal havia estat flanquejat, a banda i banda, per quatre portes d’accés a les botigues de planta baixa que, durant el franquisme, van ser modificades per formar dos grans aparadors.
El concepte d’art total va ser propi de l’Art Déco o del modernisme internacional. En ell, la decoració, el disseny d’elements arquitectònics o fins i tot el disseny de mobiliari o de la il·luminació buscaven formar un tot. Valeri i Pupurull parteix d’aquesta premissa per al disseny del vestíbul i de l’escala de la Casa Comalat. En ells hi trobem un treball decoratiu impressionant que ens mostren la interacció de materials, com el marbre de color blanc del terra o els detalls en fusta noble de la paret.
La utilització de vidre emplomat, fustes nobles o ceràmiques vidriades ens resulta habitual en grans obres modernistes i en aquesta edifici podem veure com ressegueix el plantejament arquitectònic definint aquest tot que propugna l’Art Déco. Valeri i Pupurull també és l’arquitecte de la Torre de Sant Jordi, al barri de Gràcia de Barcelona i en la que també trobem aquest estil modernista amb una clara influència gaudiniana en la que cap detall escapa a la fantasia decorativa de l’arquitecte.
Adreça : Avinguda de la Diagonal, 373
Arquitecte: Puig i Cadafalch
Any de Construcció: 1904
Estil: Modernisme
El Palau del Baró de Quadras, que va ser conegut durant molts anys com el museu de la música, és obra de Josep Puig i Cadafalch. Realitzat entre el 1904 i el 1906, aquesta obra té, igual com trobem a la Casa de les Punxes, una inspiració medieval força marcada però reinterpretada d’una forma diferent, ja que no estem parlat d’un edifici aïllat. El Palau neix a partir de l’estructura d’un edifici anterior del qual encara s’hi poden trobar elements de l’estructura preexistent.
Tot això suposà un condicionant per l’arquitecte que volia desplegar aquest llenguatge medieval però a la vegada, respectar l’encàrrec original d’un edifici de l’eixample barceloní en el qual la primera planta, més profusament decorada, és per als propietaris; i la resta de pisos estan destinats a la venda o el lloguer. La planta baixa s’usa com a accés als pisos superiors i les dependències de servei, i per a l’entrada formal a la casa dels barons. Així, els elements més importants de l’edifici són la façana a la Diagonal i els espais i decoració interior de la residència de baró. L’entrada per a carruatges que dóna a l’escala monumental d’accés al principal és l’eix vertebrador de la residència. Es tracta d’una herència dels palaus gòtics barcelonins, bàsicament, des dels edificis del carrer de Montcada.
Puig i Cadafalch rep l’encàrrec de Manuel de Quadras i Feliú i la seva esposa, els barons de Quadras, l’any 1900. Li demanen de construir la seva nova residència a Barcelona després d’haver acabat el seu palau a Massanes.
Fruit de la reforma d’un antic edifici que donava al carrer Roselló, el Palau Mostra dues cares molt diferents. La més coneguda de l’avinguda Diagonal i la del carrer Rosselló.
La façana, obra dels artesans Alfons Juyol i Eusebi arnau, destaca per la gran tribuna que articula transversalment l’edifici i mostra l’estil característic de Puig i Cadafalch que busca la seva inspiració en els grans castells i palaus gòtics del nord d’Europa. En aquest edifici però, aquesta visió medievalitzant incorpora elements clàssics i aràbics que busquen dotar a tota l’obra d’una visió que sembla transitar entre el llenguatge més historicista i la fantasia decorativa més pròpia del modernisme.
Som en un edifici de l’eixample que segueix amb la tradició de mostrar una certa opulència en les zones destinades a la utilització dels senyors o propietaris de l’edifici. Així, la importància de l’entrada dels senyors queda palesa en la rica decoració de l’escala i els vitralls de la claraboia i en el paviment de mosaic romà amb font de pedra inclosa. La seva situació central genera un anell circulatori al seu voltant que resol la distribució del pis principal. Les impressionants reixes de la planta baixa, tant la que dóna a com la del carrer de Roselló, són de forja del mestre Manuel Ballarín i Lancuentra.
Tant l’interior del palau com l’exterior són profusament decorats. Puig i Cadafalch treballa molt estretament amb els artesans col·laboradors que coneix bé des del projecte de la Casa Amatller. Així planteja un discurs on una estètica gòtica defineix la visió de l’edifici però també part del seu interior.
Els elements gòtics es repeteixen a l’interior tot i que l’ús de la ceràmica i la riquesa cromàtica que presenta li proporciona una certa visió arabitzant. A l’entrada de l’edifici trobem també aquesta tipologia de detalls però combinats aquí amb vitralls que l’enriqueixen trencant amb el sentit estrictament medievalitzant de la façana.
Puig i Cadafalch també va dividir el projecte decoratiu en funció de la representativitat de cada estança. Així, les habitacions que defineixen la façana de l’avinguda, tenien un sentit més públic i presenten una major riquesa decorativa que els espais orientats al carrer Roselló.
Adreça : Passeig de Gràcia, 107
Arquitecte: Henri Grandpierre
Any de Construcció: 1903
Estil: Neoclàssic
Robert Robert i Surís. Marquès de Robert, va ser un aristòcrata gironí que va voler instal·lar la seva residència a la ciutat de Barcelona a la cruïlla que formen el Passeig de Gràcia i l’Avinguda Diagonal.
Així que Robert va adquirir els anomenats Xalets de Salamanca, un conjunt residencial situat en aquesta cantonada de l’Avinguda, va fer-los enderrocar i va encarregar el projecte a l’arquitecte francès Henri Grandpierre i els obres van ser dirigides per l’arquitecte català Joan Martorell i Montells.
Grandpierre va dissenyar una obra de clara concepció neoclassicista de planta rectangular i dues plantes d’alçada. Les tres façanes visibles, corresponents al Passeig de Gràcia, Avinguda Diagonal i el jardí interior presenten una decoració sòbria, on hi destaca la linealitat que reforça la presència de finestres i balcons situats en eixos verticals.
Tot l’edifici està realitzat amb pedra del massís del Montgrí. Aquesta utilització de la pedra gironina era un homenatge del Marquès de Robert a la seva terra d’origen i de la que ostentava el títol de marquès.
Henri Grandpierre va ser un arquitecte francès que va cobrar certa notorietat gràcies als seus treballs a l’Exposició Universal de París de l’any 1900. La seva visió del classicisme que ens mostra en el Palau del Marqués de Robert, reprèn la tradició de palaus geomètricament ben ordenats que ja trobem en obres de grans arquitectes com Andrea Palladio.
La façana que s’obre sobre el Jardí ens mostra un classicisme molt marcat doncs s’estructura sobre dos cossos laterals que flanquegen el central que està coronat per un frontó triangular que reforça aquest llenguatge classicista de Grandpierre. En aquest frontó hi apareixia l’escut d’armes de la família Robert. El jardí condueix també a les cotxeres. Els cotxes entraven des d’un petit cos, independent del desenvolupament arquitectònic del Palau però adossat a aquest. La riquesa decorativa d’aquest element es mostra en el gran arc de mig punt i la decorada reixa que el defineix i que de nou presentava una decoració clàssica que culminava amb la presència de la corona de marquès, en referència al Marquès de Robert.
Joan Martorell i Montells va ser un destacat arquitecte del noucentisme català que va acabar convertint-se en mestre i mentor d’alguns dels més destacats arquitectes del modernisme com Domènec i Muntaner o Antoni Gaudí.
Una de les seves obres més destacades, el conjunt arquitectònic de l’església i el convent de les Saleses, ens mostra la profunda influència del neogòtic més fantasiós inspirat en el reformisme de Viollet-le-Duc. Aquesta influència primerenca va deixar pas més endavant a un eclecticisme que li va permetre adaptar-se als temps sense necessitar seguir tendències.
Després de la mort del Marquès de Robert l’any 1929, el Palau Robert va passar per diferents mans i semblava destinat a usos molt diferents. El Palau va ser posat a la venda el 1934, tot i que el 1936 va projectar-se, per encàrrec del següent Marquès de Robert, un nou edifici que havia de convertir-se en hotel. Però aquest projecte va cancel·lar-se. Aquell mateix any, el conseller Josep Tarradellas va instal·lar la conselleria de cultura al Palau Robert.
En acabar la guerra civil, la família Robert recuperà el Palau que finalment seria adquirit per Julio Muñoz Ramonet tot i que aviat l’empresari va entrar en conflicte amb el Banco Central que finalment va quedar-se l’edifici fins que el 1981 va ser adquirit per la Generalitat de Catalunya. Actualment el Palau Robert és la seu d’un centre d’exposicions i una oficina d’informació turística.
E conjunt es completa amb les Cotxeres i el Jardí, que van remodelar-se el 2003 i que també acullen exposicions i actes de caràcter cultural.
Adreça : Avinguda de la Diagonal, 407 Bis
Arquitecte: Francesc Mitjans
Any de Construcció: 1966 – 1969
Estil: Contemporani
Realitzat durant els anys del “porciolisme” a Barcelona, actualment aquest edifici pertany al Banc Sabadell però durant vàries dècades ha estat conegut com l’edifici Atlántico doncs va pertànyer a aquesta entitat bancària i aquest era el nom que apareixia en lletres blanques sobre les teulades del paisatge de la ciutat.
Realitzat per Francesc Mitjans Miró i Santiago Balcells Gorina entre el 1965 i el 1968, va convertir-se en un referent de la ciutat doncs aquesta no comptava amb gaires gratacels més i l’edifici Atlántico era protagonista destacat de l’inexistent “Skyline” Barceloní.
Els arquitectes van tenir un referent molt Clar en la Torre Pirelli de Milà realitzada per Gio Ponti i l’enginyer Pier Luigi Nervi. La seva ubicació , a la cruïlla del carrer Balmes amb l’Avinguda Diagonal, permet que l’edifici compti amb un context urbanístic privilegiat. Gràcies a aquesta disposició, els arquitectes van poder realitzar un projecte lenticular que troba un encaix perfecte amb la disposició dels edificis veïns creant un xamfrà perfectament resolt. El mateix succeeix amb el joc bitonal de tot l’edifici que permet jugar entre la falsa façana envidrada, de color fosc, trobi un encaix amb els vèrtexs de l’edifici que són de color blanc i que estructuren tota la verticalitat d’aquest permeten una separació visual amb els edificis veïns.
Nascut a Barcelona el 1909, Francesc Mitjans va ser un arquitecte que. Va treballar amb una arrel racionalista força marcada com mostren algunes de les seves obres com l’Edifici Tòquio o l’Edifici Harry Walker.
Però les seves dues obres més destacades sense cap mena de dubte van ser l’edifici del Banc Sabadell Atlántico i el Camp Nou, de 1954 i construït juntament amb Josep Soteras i Lorenzo García Barbón
Durant molts anys, la singularitat de l’edifici va assenyalar l’ostentació que Porcioles havia volgut portar a Barcelona i que en certa manera s’havia distribuït per la ciutat sense tenir un plantejament urbanístic definit.
L’edifici del Banc Sabadell Atlántico mesura 83 metres i va ser un dels primers gratacels de la ciutat. l’Any 1970 es construirien la Torre Catalunya, de 100 metres d’alçada i l’Edifici Colon de 110 metres. I no seria fins al 1992 amb les torres Mapfre i l’Hotel Arts de la Vil·la Olímpica que se superarien els 150 metres d’alçada a la ciutat.
Nascuda com una idea d’Alberto Pirelli el 1950, l’obra va encarregar-se a Gio Ponti i va iniciar-se el 1957 en el terreny que va ocupar la primera fàbrica de la ciutat de Milà.
Amb una alçada de 127 metres, va ser durant força anys l’edifici més alt de tot Europa. Realitzat en vidre i formigó, aquesta torre Pirelli guarda una similitud formal molt notable amb la Torre del Banc Sabadell Atlántico, especialment amb la seva estructura de planta lenticular tan característica tot i que en aquest cas, l’absència d’un contrast tonal tan destacat dota a l’edifici d’un major lleugeresa visual.
José María de Porcioles va ser alcalde de Barcelona des del 1957 fins al 1973, precisament una època d’un fort creixement de la ciutat cosa que va propiciar que la seva alcaldia deixés una forta petjada a la ciutat. Durant el prociolisme, que és com habitualment es coneix els anys en què Porcioles va ser alcalde, van realitzar-se obres cabdals a Barcelona com les primeres grans ampliacions del metro, reformes en serveis bàsics com el clavegueram o en la canalització de llum, aigua i gas. Però també es cert que la ciutat va créixer molt i no sempre de forma ben planificada ni executada. Una bona mostra de la seva herència són barris com el del Turó de la Peira, en el que fruit de la precipitació en l’execució i la planificació, va utilitzar-se material de baixa qualitat que provocaria ensorraments per causa de l’aluminosi. Però alhora Porcioles també va iniciar la transformació de Barcelona en una ciutat de fires i congressos i gràcies a aixó, vam obrir-nos a un nova arquitectura més internacional com la que presenta l’edifici del Banc Sabadell Atlántico.
Adreça : Avinguda de la Diagonal, 419-421
Arquitecte: GATPAC
Any de Construcció: 1930-1939
Estil: Racionalisme
El GATPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània) va suposar un revolució dins del món de l’arquitectura a Barcelona. La seva visió del racionalisme volia portar una reurbanització de la part superior de la Diagonal però els canvis polítics i potser la radicalitat de la seva proposta van impossibilitar que aquesta es dugués a terme. El Bloc Diagonal és una de les obres més notables del grup d’arquitectes i potser una de les més reconeixibles junt amb la Casa Bloc que van fer a l’avinguda de Torres i Bages entre el 1932 i el 1936.
La sobrietat del Bloc Diagonal és la principal distinció d’aquest edifici. Una sobrietat funcional, ben definida i que en cap cas pretén fer renunciar a la bellesa de l’arquitectura sinó que en reclama la seva puresa estructural com a principal referent d’aquest. El GATPAC veu de les fons de Le Corbusier i dels treballs de la Bauhaus i en vol reivindicar el seu racionalisme com una filosofia estètica i a la vegada com un fet social que en certa manera entroncarà amb els principis de la 2a República. Malauradament la seva obra es veurà frenada per la guerra civil i la posterior dictadura que van impedir un desenvolupament total d’un racionalisme català com el que mostraven en el Bloc Diagonal.
Aquest grup d’arquitectes format a Barcelona el 1929 va ser format per Josep Lluís Sert, Josep Torres i Clavé, Antoni Bonet i Castellana, Raimon Durn i Reynals, Germán Rodríguez Arias, Joan Baptista Subirana i Sixte Illescas, entre d’altres. Alguns d’aquests també van formar part del GATEPAC, la versió espanyola del GATPAC que va ser fundada a Saragossa un any més tard.
Mentre que el racionalisme tracta de simplificar la forma de l’arquitectura per a obtenir un major ordre i funcionalitat, el funcionalisme va més enllà i reclama que el projecte arquitectònic ha de basar-se en el propòsit final de l’edifici. Aquesta filosofía, que esdevé obvia, no ho és tant doncs estableix que la bellesa de l’arquitectura esdevindrà per si mateixa a partir d’aquest plantejament funcional.
El racionalisme neix en part del funcionalisme doncs és en la seva defensa de l’organització estructural que reivindica el sentit del propòsit de l’edifici com base d’aquest simplificant les formes buscant la geometria simple i dotant l’arquitectura de dinamisme conceptual.
La revista AC, Documents d’Activitat Contemporània va ser una publicació que va voler donar a conèixer els plantejaments del GATPAC i del GATEPAC.
Dirigida per Josep Lluís Sert i Josep Torres Clavé, va convertint-se en el principal aparador de la nova concepció arquitectònica que s’estava donant a conèixer a tota Espanya fent pedagogia, alhora del moviment racionalista en l’àmbit internacional.
La publicació va néixer el 1931 a Barcelona. i editada pel GATEPAC fins que va ser clausurada el 1937 després de l’inici de la guerra civil espanyola.
La complicitat entre el GATPAC i la Segona República va ser notòria doncs els ideals socials entre el moviment arquitectònic i el govern de l’època compartien molts punts en comú. Desprès de la fundació del grup, el 1939 se celebra a Barcelona la primera reunió del mateix i es decideix oferir els seus serveis a diferents organismes per tal d’agilitzar tràmits burocràtics. A partir d’aquí , l sintonia entre govern i el GATPAC permet que el patrocini públic sigui molt elevant gràcies a les propostes de solució per a habitatges de caràcter social destinats principalment als obrers. Així neixen els primers projectes amb el Comissariat de la Casa Obrera, que promourà el projecte de la Casa Bloc amb la que es busca donar solució a les necessitats socials en comunitats a l’estil del qual ja s’estava realitzant en ciutats europees com Viena o Amsterdam.
Però el GATPAC volia anar més enllà i aviat va començar a presentar projectes més amplis que buscaven una transformació social replantejant potser per primera vegada, la visió del futur urbà de la ciutat.
Adreça : Avinguda de la Diagonal, 423-425
Arquitecte: Manel Sayrach
Any de Construcció: 1915
Estil: Modernisme i Eclecticisme
Al ser projectada en un solar irregular, la Casa Sayrach presenta una planta poligonal que crear la necessitat d’incorporar al projecte diferents celoberts distribuïts de forma que permetessin una millor ordenació de les plantes de l’edifici. A més, l’arquitecte va voler crear, a la planta noble i la planta principal, uns espais circulars que s’organitzen en forma de vestíbuls i a la vegada son distribuïdors de la part interior d’aquestes plantes.
També cal destacar el cos central que trobem a la cantonera de l’Avinguda Diagonal i el carrer d’Enric Granados. De forma circular i culminat per una coberta de cuculla, dota a tot l’edifici d’un marcat caràcter sinuós i permet veure la riquesa ornamental que després veurem reflectida en balcons i columnes que s’estendran per tota la façana.
Un dels aspectes que destaquen a la part superior de l’edifici és la coberta, que presenta unes obertures que doten de cert ritme al conjunt que recorre tot l’edifici amb unes ondulacions molt pròximes a les que trobem a l’arquitectura de Gaudí. Aquest element, junt amb el templet amb coberta de cuculla doten a tot l’edifici d’un aire fantasiós i fluït que s’estén cap a les dues façanes gràcies a les voltes que dibuixen els balcons i que permeten donar un mateix discurs visual a tot el conjunt.
L’arquitecte Manel Sayrach va ser un personatge polifacètic que va cultivar diferents disciplines artístiques entre les quals destaquen, a més de l’arquitectura i el disseny, la poesia i el teatre.
La seva obra arquitectònica va ser més aviat limitada, ja que només va realitzar dues obres: la Casa Sayrach i el 1926, la casa del costat, al carrer d’Enric Granados núm 153-155.
Manuel Sayrach és un admirador d’Antoni Gaudí i això ho notem en totes les seves obres. Per a la casa Sayrach, l’arquitecte adapta el discurs formal de la Pedrera i l’adapta amb una major gracilitat que li confereix un estil formal més fluït.
En tota la coberta hi trobem una cerca constant de l’ondulació lineal com a element definidor dels diferents volums de l’edifici. Però alhora, sota aquesta, Sayrach permet que es desenvolup un estil que juga amb la formalitat que ressalta l’ordre dels balcons i els detalls decoratius que ens porten visualment fins a la tribuna circular que formen el cantoner de l’edifici.
Tot i que la Casa Sayrach va ser dissenyada i projectada per Manuel Sayrach, el cert és que aquest encara no tenia el títol d’arquitecte quan va realitzar-se aquesta obra. Per aquest motiu, el projecte de l’obra apareix signat per Gabriel Borrell i Cardona.
Manuel Sayrach i Carreras era fill del propietari de la casa i per això, quan va presentar-se el projecte el 1915, el fet que no tingués la titulació no va suposar cap problema.
La Casa Sayrach finalment guanyaria l’any 1917, el Concurs anual d’edificis artístics de l’Ajuntament de Barcelona.
A l’interior de la Casa Sayrach hi trobem un discurs decoratiu complet que es desenvolupa des del moment en què travessem la porta d’entrada a l’edifici i descobrim un gran vestíbul de forma rectangular decorat profusament. A Manuel Sayrach no se li escapa cap detall i no deixa que la funcionalitat trenqui la seva visió arquitectònica i per això divideix aquest vestíbul en tres espais diferents del qual en destaca el central, cobert amb una cúpula.
Sayrach decideix utilitzar el mar com inspiració i deixa que les onades siguin la clau narrativa de la decoració que culmina a l’escala de l’edifici on ens presenta el que sembla un esquelet de balena en l’arc que cobreix aquest espai dotant-lo d’una singularitat que s’estén fins a les escales on hi trobem meduses ornamentant les parets. A més de la decoració, hi destaca la riquesa i varietat de materials emprats en aquesta obra doncs Sayrach no dubta a utilitzar fusta i vidre però també estucs per a la decoració de les parets.
Adreça : Avinguda de la Diagonal, 516-524
Arquitecte: Domènec Sugrañes
Any de Construcció: 1923-1929
Estil: Ecleticisme Monumentalista
Construït per als Marquesos de Claramunt, la Casa Mas de Miquel ens mostra una obra que rep influències de diferents estils. De detalls modernistes, el monumentalisme de tot l’edifici contrasta amb un interior dominat per la claraboia ovalada que defineix la zona pública de l’edifici. Sugrañes treballa sense complexo si tot i la seva col.laboració amb Gaudí s’allunya del seu modernisme fantasiós per realitzar una obra ordenada però a la vegada amb una certa exageració del monumentalisme.
L’arquitecte no només treballa amb el repte d’edificar una casa que busc trencar amb la formalitat noucentista que vol allunyar-se del modernisme sinó que precisament abraça l’eclecticisme. La Casa Mas de Miquel a més resulta ser el primer edifici de la ciutat construït utilitzant ciment armat.
La continuïtat estilística entre l’interior i l’exterior de l’edifici resulta ben resolt, ja que la utilització d’elements neoclàssics en la decoració del pati interior busca precisament aquesta formalitat ordenada que es repeteix a la façana tant de l’Avinguda Diagonal com del carrer Tuset.
L’edifici compta amb dues entrades, una a cadascuna de les façanes, que s’uneixen a l’interior precisament en el pati ovalat.
La façana de la Casa Mas de Miquel està plena de detalls que busquen complicitat amb els diferents estils que en aquella època convivien a Barcelona
La Forja, que ens dibuixa un estil que transita cap a un afrancesament monumentalista, contrasta amb un sentit racional que ens ofereix una composició ordenada i molt equilibrada.
L’interès de la façana està en els seus detalls, especialment la forja i, sobretot, en la seva composició exagerada i anticlàssica. El més insòlit de l’edifici no obstant això, és el seu espectacular i enorme pati interior/vestíbul de planta ovalada cobert amb una immensa claraboia de cristalls impresos incolors que tamisa la llum i crea una atmosfera irreal. Un espai que remet directament als patis coberts de molts blocs de cases i balnearis de Budapest.
Quan Gaudí va morir després de l’atropellament d’n tramvia, Sugrañes va fer-se càrrec de les obres de la Sagrada Família. En va ser el responsable fins al 1936 quan esclatà la Guerra Civil. Durant el conflicte es va incendiar intencionadament el taller que havia estat el lloc de treball de Gaudí i a on hi havia molts dels plànols originals del projecte. Sugrañes va quedar molt afectat per aquest fet i al moment de la seva mort creia que s’havia perdut la documentació del projecte per sempre.
L’obra de Domenec Sugrañes destaca per vehicular una transició entre el modernisme i l’eclecticisme que ens condueix fins al noucentisme. Col.laborador habitual de Gaudí, va ser l’arquitecte encarregat de succeir-lo després de la mort de l’arquitecte a les obres de la Sagrada Família. Sugrañes va ser l’encarregat de la construcció del temple expiatori entre el 1926 i el 1936.
La relació entre Sugrañes i Gaudí va anar més enllà de la simple col.laboració professional, que també va ser molt intensa. Gaudí va dipositar una gran confiança en Sugrañes fins al punt que aquest va ser l’executor del testament del gran arquitecte modernista.
Sugrañes va néixer a Reus i va tenir fortes conviccions polítiques que el portaren a publicar diferents articles en diaris i revistes de l’època. Aviat viatjà a Barcelona per estudiar i el darrer any de carrera va conèixer Gaudí. La seva col.laboració amb ell va iniciar-se ben aviat i amb Gaudí treballaria en la casa Milà, la Torre Bellesguard, Finca Miralles i la Sagrada Família.
Adreça : Avinguda de la Diagonal, 514
Arquitecte: Federico Correa i Alfonso Milá
Any de Construcció: 1986 – 1989
Estil: Contemporani
Una de les principals característiques de la Diagonal és el contrast entre les diferents èpoques arquitectòniques que la defineixen.
És per això que trobem edificis modernistes o noucentistes que conviuen amb exemples amb exemples de modernitat.
Aquest és el cas, per exemple de l’església de Pompeia i l’edifici de la Cambra de Comerç. És un joc de contrastos gairebé inevitable però que ofereix a l’arquitecte la possibilitat de buscar una complicitat amb l’entorn.
Això es el que succeeix amb l’edifici Metro 3, realitzat per l’equip Correa-Milà entre els anys 1986 i 1989. Aquí el projecte arquitectònic es desenvolupa en un entorn de cases senyorials i el projecte busca la complicitat adaptant les seves formes precisament a aquest llenguatge visual sense renunciar en cap moment a la modernitat ni al contrast.
L’edifici presenta una sèrie de detalls, com les tribunes semicirculars o les falses motllures realitzades amb el mateix metall que forma la façana que busca precisament aquesta continuïtat.
Mentrestant, el color vermellós de l’edifici i la seva factura en metall reclama una modernitat que el destaca de l’entorn i el presenta com un edifici d’oficines modern i funcional.
Anteriorment aquest solar l’ocupava la Casa Jaume Ràfols, una de les obres d’Enric Sagnier del 1909 que no es conserva.
Tot i que el treball d’Alfons Milà va gairebé sempre associat al que realitza amb Federico Correa, les seves obres inclouen remodelacions com la de l’Anella Olímpica de Barcelona o la de la casa Serra per a la Diputació de Barcelona. També va ser un interiorista destacat i va rebre diferents premis FAD i l’any 1995 va rebre la Medalla al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona.
L’equip format per Federico Correa i Alfons Milà va ser també responsable dels projectes d’interiorisme d’alguns establiments de la ciutat de Barcelona on hi destaca la seva capacitat d’interpretació de les tendències més actuals. Molt a prop de l’avinguda Diagonal hi trobem dos exemples: el Restaurant Il Giardinetto i el Restaurant Flash Flash ubicats al carrer de la Granada del Penedès.
El treball de l’equip Correa-Milà va deixar una petjada molt extensa a la ciutat de Barcelona i va mostrar sempre una capacitat d’adaptació a les noves tendències que va portar la seva arquitectura a ser un referent a la ciutat durant dècades.
Federico Correa va compaginar la seva carrera com arquitecte amb la docència. Va ser professor a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i després professor d’arquitectura a l’Escola Eina de Barcelona.
Alfons Milà també va ser professor de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona anys després que Correa.
Una bona mostra d’aquest plantejament és la Casa Serra, seu de la Diputació de Barcelona i també situada a la Diagonal de Barcelona. Aquí, els arquitectes van fer una acurada conservació de l’edifici de Puig i Cadafalch i van incorporar-hi un bloc d’oficines que l’envolta i l’abraça fent del contrast el principal motiu formal.
El mateix succeeix amb el disseny de l’Anella Olímpica de Montjuïc realitzada per jocs olímpics de Barcelona de 1992. L’equip Correa-Milà va ser l’encarregat de dissenyar el projecte urbanístic i a la vegada van realitzar la reforma de l’Estadi Lluís companys.
D’aquesta forma van poder integrar un element com aquest estadi, construït per a l’Exposició Universal de Barcelona 1929, en un plantejament urbanístic modern i obert. De nou el contrast esdevé un art per a Correa i Milà en unir dos elements tan oposats formalment com l’estadi Lluís Companys i el Palau Sant Jordi de l’arquitecte Japonès Arata Isozaki.